Catorzena setmana: Personatges que han fet del cinema el setè art. (1r Part)

introducció:

El cinema (abreviatura de cinematògraf o cinematografia) es la tècnica de projectar fotogrames de forma ràpida y successiva para crear la impressió de moviment, mostrant algun vídeo (o de pel·lícula, o film, o filma). La paraula «cine» designa també las sales de cinema o teatres en els quals es projectant las pel·lícules.

Etimològicament, la paraula «cinematografia» va ser un neologisme creat a finals del segle XIX compost a partir de dos paraules greges. Per un costat κινή (kiné), que significa «moviment» (veure, entre altres, «cinètic», «cinètica», «kinesis», «cineteca»); i per l’ altre de γραφóς (grafós). Amb allò s’ intentava definir el concepte de «imatge en moviment». Como forma de narrar histories o esdeveniments, el cinema es un art, i comunament, considerant las sis arts del mon clàssic, s’ anomena el setè art.

No obstant, degut a la diversitat de pel·lícules y a la llibertat de creació, es difícil definir lo que es el cinema avui. Las creacions cinematogràfiques que s’ ocupen de la narrativa, muntatge, unionisme, i que en la majoria dels casos consideren al director como el verdader autor, son considerades manifestacions artístiques, o cine art (cinema d’ art). Per altre part, a la creació documental o periodística se la classifica segons el seu gènere.

A pesar d’ aquests, i per la participació en documentals i films periodístics de personal amb visió pròpia, única y possiblement artística (directores, fotògrafs y camarógrafs, entre altes), es moll difícil delimitar la qualitat artística de una producció cinematogràfica. La industria cinematogràfica s’ ha convertit en un negoci important en llocs com Hollywood i Bombay (conegut com «Bollywood»; un vocabulari bàsic de termes relacionats amb el cinema d’ Asia).

Breu historia del cinema:

L' historia del cinema com a espectacle va començar a París, el 28 de desembre de 1895. Des de llavors ha experimentat una sèrie de canvis en varius sentits. Per un costat, la tecnologia del cinema ha evolucionat molt, des de el primitiu cinematògraf mut dels germans Lumière, fins el cinema digital del segle XXI. Per altre banda, ha evolucionat el llenguatge cinematogràfic, incloent las convencions del gènere, creant així els gèneres cinematogràfics. En tercer lloc, ha evolucionat amb la societat, sorgint així diferents moviments cinematogràfics y cinematografies nacionals.

Mes informació: http://es.wikipedia.org/wiki/Historia_del_cine

Tretzena setmana: Bandes sonores.

Banda Sonora Original (BSO), en anglès Original Soundtrack (OST), de vegades simplement soundtrack, com també se la coneix molt sovint en l'argot cinematogràfic, o simplement banda sonora, significant en aquest cas alguna versió o part, és el conjunt de paraules, sons i música que acompanyen una pel•lícula.

Normalment, però, i amb algunes rares excepcions, el terme al•ludeix només a la música d'un film. Des d'un punt de vista musical, s'entén com a banda sonora original aquella música tant vocal com instrumental composta expressament per a una pel•lícula, complint com a funció la de potenciar aquelles emocions que les imatges per si soles no són capaces d'expressar. Aquestes son una de las que ens agraden mes:

Cowboy de Medianoche (1969) GUANYADORA DEL GRAMMY



Bella partitura en la que destaca una canço, "Everybody's Talking" (de Harry Nilsson), que no va ser creada por el compositor, John Barry va escriure una sèrie de melodies intimistes de caliu netament nortamerica, i que varen servir par donar al film el adequat to urbà.

Blade Runner (1982) NOMINADA AL GLOBUS D’ OR I EL BAFTA



Banda sonora de un dels grans clàssics de la música en el cinema dels anys 80. Vangelis va recrea melòdicament el entorno futurista del film mitjançant sintetitzadors i precioses melodies, de aire melancòlic y afligit, especialment en el tema de l’ amor.

Taxi Driver (1976) NOMINADA AL OSCAR y GRAMMY. GUANYADORA DEL BAFTA I ELS ANGELES FILM CRITICS



Última pel•lícula del compositor, dedicada a la seva memòria. El compositor va reflexa la dualitat Jekyll / Hyde del personatge aplicat un càlid tema jazzístic con saxo contrastat amb un contra tema dur y aspre, amb l’ us de las arpes, de tal manera que la música era la del moment psicològic y emocional del personatge.

Gladiator (2000) GUANYADORA GLOBUS D’ ORO y SATELLITE. NOMINADA AL OSCAR, GRAMMY, BAFTA, CHICAGO FILM CRITICS



Partitura amb la participació vocal de Lisa Gerrard, que no pretén seguir ni el camí que van emprendre Miklós Rózsa o Alex North en els títuls de romans ni evocar amb las seves melodies la sumptuositat dels pèplums. En realitat, el camí pres va se el de donar vigor al espectacle del film, aportant una doble lectura dramàtica sobre el personatge principal (segons se el vegi com humà o com a llegenda) i recrear l’ entorn.

Dotzena setmana: Paral•lelismes del cinema i el cos humà.

III - La boca i el altaveu.

El ser humà posseeix moltes funcions que han evolucionat al llarg del temps i encara ens meravellem de la saviesa de la vida, una de las funcions mes gratificants amb que la natura ha dotat el nostre organisme, es la capacitat de produir sons. No totes las especies disposen de aquesta capacitat fonadora. Aquesta funció, en la seva primitiva disposició, semblava destinada a exterioritzar els diversos estats de ànim. Una especia de descongestió psíquica que, de fet, es segueix manifestant en la majoria des animals, també en la especia humana.

Davant al dolor, el cos produeix una forta tensió que implica al diafragma, expulsa aire i provoca el so. En situacions de perill, ràbia, alegria, etc. Un altre qüestió es la que correspon al intel•lecte, el resultat de convertir aquests sons en paraules i, amb aquestes, la possibilitat de transmetrà missatges capaços de despertar els mes variats sentiments. La boca humana es molt important en el procés de la parla. El so son ones de pressió que se propaga per l’ aire, gracies a que las molècules que el formen xoquen unes amb las altres. Per produir so quan parles, els pulmons expulsen l’ aire que tenen dins, passa por la tràquea fins la laringe, on es troben las cordes vocals.

La tràquea es un "tub", la laringe es el tros final on s’ eixampla aquest "tub" i s uneix amb el "tub" que ve del estómac, i las cordes vocals son dos plecs musculosos de la laringe. A continuació va la Glotis, una fisura que fa vibrar el "tub" a diferents freqüències e intensitats segons varí la massa, longitud y tensió de las cordes vocals en aquell instant.

Seguidament, el so rebota por las cavitats del nostre tracte vocal, fent que la forma del interior de la boca, la laringe, la forma de la llengua, les dents, els llavis, el nas, etc. produeixin un so diferent en cada un. Es fàcil comprovar que si ens tapem el nas la nostre veu sona diferent. Las vocals s’ obtenen mitjançant la combinació dels moviments de la boca i de la llengua amb cada tipus de vibració de las cordes vocals, i quan movem la boca i la llengua, i expulsem l’ aire sense produir cap tipus de vibració en las cordes vocals, creem las consonants.

Filosofia del llenguatge (primera part)

Filosofia del llenguatge (segona part)


El altaveu es un transductor o converso de la senyal elèctrica de audio en energia acústica. El qual rep del amplificador senyal elèctrica de una determinada informació de audio i per diversos procediments, la transforma en variacions de pressió del aire que correspon a aquesta senyals, el so que genera els altaveus fa vibrar una membrana que es moguda per un imant. La intensitat i la velocitat amb la que te que moure’s l’ imant ve donada por la senyal elèctrica que li arriba a l’ altaveu.

Parts de un altaveu.



El altaveu es compon de diverses parts però en las que ens centrarem son 3 principalment. Tenim un imant fixa, una bobina mòbil de coure que a la vegada esta enganxada a la membrana o con. Resulta que si en una bobina circular passem una corrent elèctrica aquesta genera un camp magnètic perpendicular.



La direcció del camp magnètic variarà en funció de si la corrent entra por un costat o per l’ altre, aquest camp tindrà tendència a apropar-se o allunyar-se del imant fixa de la part de darrera. Lo que se tradueix en un moviment ondulant de la bobina que a la vegada fa moure el con que tan mateix moure l'aire i genera las onas que escoltem.

Onzena setmana: Paral•lelismes del cinema i el cos humà.

II - L’ Orella humana i el micròfon.

Els sons són fluctuacions de la pressió que provoquen la vibració de les partícules de l'aire. Si aquestes fluctuacions xoquen amb les nostres orelles provoquen un joc de pressions (quan la pressió de dins de l'orella és menor que la pressió de l'exterior, l'aire hi entra; en surt quan la pressió interior és més gran que l'exterior) que fan vibrar el timpà. En aquest punt, l'orella converteix aquestes vibracions en senyals electroquímiques que transmet al cervell a través dels nervis i percebem el so.

Els micròfons actuen de la mateixa manera: si l'orella humana capta les variacions de pressió i les transforma en impulsos neuronals, els micròfons capten les variacions de la pressió de l'aire i les converteixen en senyals elèctriques. Tècnicament, podríem parlar de l'orella o del micròfon com a transductors, és a dir, com a elements que converteixen un tipus d'energia en un altre tipus diferent.