TALLER DE MINICINEMA

Desena setmana: Paral•lelismes del cinema i el cos humà.

I - L’ Ull humà i la càmera de video.

Las similituds son evidents, la lent de la càmera i la còrnia de l’ull compleixen objectius semblants. Ambdues són lents positives i la seva funció és la de fer que els raigs de llum que incideixen en elles s’enfoquin en un sol punt, pel•lícula fotogràfica o retina respectivament. Perquè còrnia i lent treballin en forma òptima han de ser perfectament transparents i tenir les curvatures adequades. Si no és així, la imatge proporcionada serà defectuosa o no s’enfocarà en el lloc degut.

Darrere de la lent fotogràfica està el diafragma, que és un dispositiu que regula la quantitat de llum que ha d’arribar a la pel•lícula. A diferència de la pel•lícula fotogràfica, la retina té una sensibilitat lluminosa molt reduïda (limitada només a l’espectre visible). A l’ull, el diafragma correspon a l’iris, que és una estructura muscular perforada en el seu centre (pupil•la), i és el responsable del control de la llum que incideix en la retina. Així, quan hi ha poca llum ambient, l’iris es dilata creant una pupil•la molt gran, mentre que si la llum és intensa l’iris es contrau tancant al màxim la pupil•la.

En l’ull, el procés d’enfocament també existeix encara que el mecanisme és diferent. Darrere de l’iris hi ha una estructura en forma de lent biconvexa, com una lupa, anomenada cristal•lí. Aquest cristal•lí també és transparent però, a diferència de la còrnia, és summament elàstic de manera que el seu poder refractiu és variable. En tota la seva perifèria el cristal•lí està subjecte a l’ull per unes fibres connectades a un múscul circular. Quan el cristal•lí està en repòs el sistema òptic de l’ull fa que l’ull estigui enfocat a l’infinit, és a dir, a la visió llunyana.

Quan l’objecte s’apropa, els raigs lluminosos que arriben a l’ull ja no són paral•lels sinó que, poc a poc, es fan cada vegada més divergents, de manera que l’ull ha de modificar la seva força en el múscul ciliar per poder enfocar a la retina.

En la càmera fotogràfica la imatge de l’objecte arriba a la pel•lícula on ocasiona canvis físics i químics en l’emulsió, que seran tractats després en el laboratori per fixar la imatge en el paper.

En l’ull, l’equivalent de la pel•lícula és la retina. La retina rep llavors la imatge focalitzada gràcies a les propietats òptiques de la còrnia i del cristal•lí, amb la intensitat lluminosa òptima determinada per l’iris. Aquesta imatge es “fixa” a la retina, ocasionant canvis físics i químics. La gran diferència és que aquesta imatge és transformada per la retina en impulsos químics i elèctrics que viatjaran posteriorment fins als centres visuals del cervell per fer que la imatge sigui “vista” per l’individu.

L’home no veu amb els ulls sinó a través dels ulls. L’ull és simplement la primera etapa d’un sistema summament complex. La visió és una funció del sistema nerviós central, és a dir és una funció cerebral. Per explicar aquest punt recorrerem a una nova comparació.

Els nervis òptics transporten, en forma codificada, tota la informació registrada a la retina als centres analitzadors del sistema nerviós al cervell perquè el subjecte pugui veure el que registren els seus ulls.

El sistema visual compta a més amb altres connexions dins del mateix sistema nerviós que amplien enormement les seves potencialitats, permetent l’individu interpretar la informació rebuda, connectant aquesta amb la informació d’altres sistemes sensorials, amb la memòria, etc. Les vies visuals són llavors els nervis que parteixen de l’ull portant la informació visual als centres cerebrals, i els centres visuals són aquells localitzats en l’escorça occipital del cervell i són els encarregats de descodificar la informació i traduir-la en una percepció visual que l’individu pugui interpretar.

En resum, podem dir que la visió és una funció complexa en la qual intervenen els òrgans receptors de les imatges (els ulls), un sistema que transporta la informació (les vies visuals o nervis òptics) i un centre d’anàlisi de la informació en el cervell. Aquest sistema no està aïllat sinó que compta amb múltiples connexions amb altres centres del sistema nerviós, permetent així que la visió formi part activa i important de l’activitat cerebral de l’home.