Catorzena setmana: Personatges que han fet del cinema el setè art. (1r Part)

introducció:

El cinema (abreviatura de cinematògraf o cinematografia) es la tècnica de projectar fotogrames de forma ràpida y successiva para crear la impressió de moviment, mostrant algun vídeo (o de pel·lícula, o film, o filma). La paraula «cine» designa també las sales de cinema o teatres en els quals es projectant las pel·lícules.

Etimològicament, la paraula «cinematografia» va ser un neologisme creat a finals del segle XIX compost a partir de dos paraules greges. Per un costat κινή (kiné), que significa «moviment» (veure, entre altres, «cinètic», «cinètica», «kinesis», «cineteca»); i per l’ altre de γραφóς (grafós). Amb allò s’ intentava definir el concepte de «imatge en moviment». Como forma de narrar histories o esdeveniments, el cinema es un art, i comunament, considerant las sis arts del mon clàssic, s’ anomena el setè art.

No obstant, degut a la diversitat de pel·lícules y a la llibertat de creació, es difícil definir lo que es el cinema avui. Las creacions cinematogràfiques que s’ ocupen de la narrativa, muntatge, unionisme, i que en la majoria dels casos consideren al director como el verdader autor, son considerades manifestacions artístiques, o cine art (cinema d’ art). Per altre part, a la creació documental o periodística se la classifica segons el seu gènere.

A pesar d’ aquests, i per la participació en documentals i films periodístics de personal amb visió pròpia, única y possiblement artística (directores, fotògrafs y camarógrafs, entre altes), es moll difícil delimitar la qualitat artística de una producció cinematogràfica. La industria cinematogràfica s’ ha convertit en un negoci important en llocs com Hollywood i Bombay (conegut com «Bollywood»; un vocabulari bàsic de termes relacionats amb el cinema d’ Asia).

Breu historia del cinema:

L' historia del cinema com a espectacle va començar a París, el 28 de desembre de 1895. Des de llavors ha experimentat una sèrie de canvis en varius sentits. Per un costat, la tecnologia del cinema ha evolucionat molt, des de el primitiu cinematògraf mut dels germans Lumière, fins el cinema digital del segle XXI. Per altre banda, ha evolucionat el llenguatge cinematogràfic, incloent las convencions del gènere, creant així els gèneres cinematogràfics. En tercer lloc, ha evolucionat amb la societat, sorgint així diferents moviments cinematogràfics y cinematografies nacionals.

Mes informació: http://es.wikipedia.org/wiki/Historia_del_cine

Tretzena setmana: Bandes sonores.

Banda Sonora Original (BSO), en anglès Original Soundtrack (OST), de vegades simplement soundtrack, com també se la coneix molt sovint en l'argot cinematogràfic, o simplement banda sonora, significant en aquest cas alguna versió o part, és el conjunt de paraules, sons i música que acompanyen una pel•lícula.

Normalment, però, i amb algunes rares excepcions, el terme al•ludeix només a la música d'un film. Des d'un punt de vista musical, s'entén com a banda sonora original aquella música tant vocal com instrumental composta expressament per a una pel•lícula, complint com a funció la de potenciar aquelles emocions que les imatges per si soles no són capaces d'expressar. Aquestes son una de las que ens agraden mes:

Cowboy de Medianoche (1969) GUANYADORA DEL GRAMMY



Bella partitura en la que destaca una canço, "Everybody's Talking" (de Harry Nilsson), que no va ser creada por el compositor, John Barry va escriure una sèrie de melodies intimistes de caliu netament nortamerica, i que varen servir par donar al film el adequat to urbà.

Blade Runner (1982) NOMINADA AL GLOBUS D’ OR I EL BAFTA



Banda sonora de un dels grans clàssics de la música en el cinema dels anys 80. Vangelis va recrea melòdicament el entorno futurista del film mitjançant sintetitzadors i precioses melodies, de aire melancòlic y afligit, especialment en el tema de l’ amor.

Taxi Driver (1976) NOMINADA AL OSCAR y GRAMMY. GUANYADORA DEL BAFTA I ELS ANGELES FILM CRITICS



Última pel•lícula del compositor, dedicada a la seva memòria. El compositor va reflexa la dualitat Jekyll / Hyde del personatge aplicat un càlid tema jazzístic con saxo contrastat amb un contra tema dur y aspre, amb l’ us de las arpes, de tal manera que la música era la del moment psicològic y emocional del personatge.

Gladiator (2000) GUANYADORA GLOBUS D’ ORO y SATELLITE. NOMINADA AL OSCAR, GRAMMY, BAFTA, CHICAGO FILM CRITICS



Partitura amb la participació vocal de Lisa Gerrard, que no pretén seguir ni el camí que van emprendre Miklós Rózsa o Alex North en els títuls de romans ni evocar amb las seves melodies la sumptuositat dels pèplums. En realitat, el camí pres va se el de donar vigor al espectacle del film, aportant una doble lectura dramàtica sobre el personatge principal (segons se el vegi com humà o com a llegenda) i recrear l’ entorn.

Dotzena setmana: Paral•lelismes del cinema i el cos humà.

III - La boca i el altaveu.

El ser humà posseeix moltes funcions que han evolucionat al llarg del temps i encara ens meravellem de la saviesa de la vida, una de las funcions mes gratificants amb que la natura ha dotat el nostre organisme, es la capacitat de produir sons. No totes las especies disposen de aquesta capacitat fonadora. Aquesta funció, en la seva primitiva disposició, semblava destinada a exterioritzar els diversos estats de ànim. Una especia de descongestió psíquica que, de fet, es segueix manifestant en la majoria des animals, també en la especia humana.

Davant al dolor, el cos produeix una forta tensió que implica al diafragma, expulsa aire i provoca el so. En situacions de perill, ràbia, alegria, etc. Un altre qüestió es la que correspon al intel•lecte, el resultat de convertir aquests sons en paraules i, amb aquestes, la possibilitat de transmetrà missatges capaços de despertar els mes variats sentiments. La boca humana es molt important en el procés de la parla. El so son ones de pressió que se propaga per l’ aire, gracies a que las molècules que el formen xoquen unes amb las altres. Per produir so quan parles, els pulmons expulsen l’ aire que tenen dins, passa por la tràquea fins la laringe, on es troben las cordes vocals.

La tràquea es un "tub", la laringe es el tros final on s’ eixampla aquest "tub" i s uneix amb el "tub" que ve del estómac, i las cordes vocals son dos plecs musculosos de la laringe. A continuació va la Glotis, una fisura que fa vibrar el "tub" a diferents freqüències e intensitats segons varí la massa, longitud y tensió de las cordes vocals en aquell instant.

Seguidament, el so rebota por las cavitats del nostre tracte vocal, fent que la forma del interior de la boca, la laringe, la forma de la llengua, les dents, els llavis, el nas, etc. produeixin un so diferent en cada un. Es fàcil comprovar que si ens tapem el nas la nostre veu sona diferent. Las vocals s’ obtenen mitjançant la combinació dels moviments de la boca i de la llengua amb cada tipus de vibració de las cordes vocals, i quan movem la boca i la llengua, i expulsem l’ aire sense produir cap tipus de vibració en las cordes vocals, creem las consonants.

Filosofia del llenguatge (primera part)

Filosofia del llenguatge (segona part)


El altaveu es un transductor o converso de la senyal elèctrica de audio en energia acústica. El qual rep del amplificador senyal elèctrica de una determinada informació de audio i per diversos procediments, la transforma en variacions de pressió del aire que correspon a aquesta senyals, el so que genera els altaveus fa vibrar una membrana que es moguda per un imant. La intensitat i la velocitat amb la que te que moure’s l’ imant ve donada por la senyal elèctrica que li arriba a l’ altaveu.

Parts de un altaveu.



El altaveu es compon de diverses parts però en las que ens centrarem son 3 principalment. Tenim un imant fixa, una bobina mòbil de coure que a la vegada esta enganxada a la membrana o con. Resulta que si en una bobina circular passem una corrent elèctrica aquesta genera un camp magnètic perpendicular.



La direcció del camp magnètic variarà en funció de si la corrent entra por un costat o per l’ altre, aquest camp tindrà tendència a apropar-se o allunyar-se del imant fixa de la part de darrera. Lo que se tradueix en un moviment ondulant de la bobina que a la vegada fa moure el con que tan mateix moure l'aire i genera las onas que escoltem.

Onzena setmana: Paral•lelismes del cinema i el cos humà.

II - L’ Orella humana i el micròfon.

Els sons són fluctuacions de la pressió que provoquen la vibració de les partícules de l'aire. Si aquestes fluctuacions xoquen amb les nostres orelles provoquen un joc de pressions (quan la pressió de dins de l'orella és menor que la pressió de l'exterior, l'aire hi entra; en surt quan la pressió interior és més gran que l'exterior) que fan vibrar el timpà. En aquest punt, l'orella converteix aquestes vibracions en senyals electroquímiques que transmet al cervell a través dels nervis i percebem el so.

Els micròfons actuen de la mateixa manera: si l'orella humana capta les variacions de pressió i les transforma en impulsos neuronals, els micròfons capten les variacions de la pressió de l'aire i les converteixen en senyals elèctriques. Tècnicament, podríem parlar de l'orella o del micròfon com a transductors, és a dir, com a elements que converteixen un tipus d'energia en un altre tipus diferent.

Desena setmana: Paral•lelismes del cinema i el cos humà.

I - L’ Ull humà i la càmera de video.

Las similituds son evidents, la lent de la càmera i la còrnia de l’ull compleixen objectius semblants. Ambdues són lents positives i la seva funció és la de fer que els raigs de llum que incideixen en elles s’enfoquin en un sol punt, pel•lícula fotogràfica o retina respectivament. Perquè còrnia i lent treballin en forma òptima han de ser perfectament transparents i tenir les curvatures adequades. Si no és així, la imatge proporcionada serà defectuosa o no s’enfocarà en el lloc degut.

Darrere de la lent fotogràfica està el diafragma, que és un dispositiu que regula la quantitat de llum que ha d’arribar a la pel•lícula. A diferència de la pel•lícula fotogràfica, la retina té una sensibilitat lluminosa molt reduïda (limitada només a l’espectre visible). A l’ull, el diafragma correspon a l’iris, que és una estructura muscular perforada en el seu centre (pupil•la), i és el responsable del control de la llum que incideix en la retina. Així, quan hi ha poca llum ambient, l’iris es dilata creant una pupil•la molt gran, mentre que si la llum és intensa l’iris es contrau tancant al màxim la pupil•la.

En l’ull, el procés d’enfocament també existeix encara que el mecanisme és diferent. Darrere de l’iris hi ha una estructura en forma de lent biconvexa, com una lupa, anomenada cristal•lí. Aquest cristal•lí també és transparent però, a diferència de la còrnia, és summament elàstic de manera que el seu poder refractiu és variable. En tota la seva perifèria el cristal•lí està subjecte a l’ull per unes fibres connectades a un múscul circular. Quan el cristal•lí està en repòs el sistema òptic de l’ull fa que l’ull estigui enfocat a l’infinit, és a dir, a la visió llunyana.

Quan l’objecte s’apropa, els raigs lluminosos que arriben a l’ull ja no són paral•lels sinó que, poc a poc, es fan cada vegada més divergents, de manera que l’ull ha de modificar la seva força en el múscul ciliar per poder enfocar a la retina.

En la càmera fotogràfica la imatge de l’objecte arriba a la pel•lícula on ocasiona canvis físics i químics en l’emulsió, que seran tractats després en el laboratori per fixar la imatge en el paper.

En l’ull, l’equivalent de la pel•lícula és la retina. La retina rep llavors la imatge focalitzada gràcies a les propietats òptiques de la còrnia i del cristal•lí, amb la intensitat lluminosa òptima determinada per l’iris. Aquesta imatge es “fixa” a la retina, ocasionant canvis físics i químics. La gran diferència és que aquesta imatge és transformada per la retina en impulsos químics i elèctrics que viatjaran posteriorment fins als centres visuals del cervell per fer que la imatge sigui “vista” per l’individu.

L’home no veu amb els ulls sinó a través dels ulls. L’ull és simplement la primera etapa d’un sistema summament complex. La visió és una funció del sistema nerviós central, és a dir és una funció cerebral. Per explicar aquest punt recorrerem a una nova comparació.

Els nervis òptics transporten, en forma codificada, tota la informació registrada a la retina als centres analitzadors del sistema nerviós al cervell perquè el subjecte pugui veure el que registren els seus ulls.

El sistema visual compta a més amb altres connexions dins del mateix sistema nerviós que amplien enormement les seves potencialitats, permetent l’individu interpretar la informació rebuda, connectant aquesta amb la informació d’altres sistemes sensorials, amb la memòria, etc. Les vies visuals són llavors els nervis que parteixen de l’ull portant la informació visual als centres cerebrals, i els centres visuals són aquells localitzats en l’escorça occipital del cervell i són els encarregats de descodificar la informació i traduir-la en una percepció visual que l’individu pugui interpretar.

En resum, podem dir que la visió és una funció complexa en la qual intervenen els òrgans receptors de les imatges (els ulls), un sistema que transporta la informació (les vies visuals o nervis òptics) i un centre d’anàlisi de la informació en el cervell. Aquest sistema no està aïllat sinó que compta amb múltiples connexions amb altres centres del sistema nerviós, permetent així que la visió formi part activa i important de l’activitat cerebral de l’home.

Novena setmana: Posant fil a l’ agulla.

Ho hem aconseguit! Ja tenim el guió i aviat començarem la gravació, sempre que un camí nou comença, si el recorres amb esforç sempre te la seva recompensa, en aquest projecte tots hem guanyat experiència i poc a poc ens anem coneixen.

Tot curtmetratge comença amb la creació d’ un guió, això no es feina fàcil, personalment el guió de la meva companya Silvia em va agrada molt, a tots ens va sembla magnífic, el nostre projecte comença a creixa i junts l’ estem forjant amb molta il·lusió, el primer curtmetratge que realitzem fet amb dedicació i cooperació.



“L’ aprenentatge és el camí de la saviesa.”

Seguirem sempre endavant!!!

Vuitena setmana: Una ment que desborda idees.

En la ment creativa contínuament neixen idees, malgrat això no sempre decidim posar-les en practica, dons be nosaltres tenim un repte important, a arribat l’ hora de fer el guio, cada un aportarà la seva visió personal i el nostre projecte serà realitat.

El camí de la esforç es la perseverança, sense ella deixaríem las coses a mig fer, el treball fet amb dedicació i alegria te una millor recompensa per nosaltres mateixos, la satisfacció de haver-lo realitzat.

Abans de acabar la sessió varem passar un curt sobre l’ atemptat del 11 de setembre del 2001 als Estats Units, un film realment impactant.

11'09"01(2002)


“Els que ens dediquem a la creació artística tenim el deure de reflexionar sobre el estat del mon en el que vivim i veure què podem aportar a través de nostre treball”.

Son paraules de Sean Penn, director de un dels 11 curts que componen 11’09”01 Onze de setembre, pel•lícula col•lectiva en la que cineastes tan diversos com Ken Loach, Amos Gitaï, Shoehi Imamura, Alejandro G. Iñárritu o Danis Tanovic retracten a la seva manera el moment coincident amb la col•lisió dels avions en el atemptat de las Torres Bessones del World Trade Center de Nova York. En aquest esplèndid curt es pot comprovar que inclús el horror està salpicat de poesia, i que en aquesta hi ha lloc per la amargura.

Especialment emocionant resulta trobar-se amb Ernest Borgnine, el inoblidable “Marty” i un dels millors, mes emblemàtics i mes recordats actors de repartiment del cinema de Hollywood en plena forma. Un curt absolutament recomanable.