Desena setmana: Paral•lelismes del cinema i el cos humà.

I - L’ Ull humà i la càmera de video.

Las similituds son evidents, la lent de la càmera i la còrnia de l’ull compleixen objectius semblants. Ambdues són lents positives i la seva funció és la de fer que els raigs de llum que incideixen en elles s’enfoquin en un sol punt, pel•lícula fotogràfica o retina respectivament. Perquè còrnia i lent treballin en forma òptima han de ser perfectament transparents i tenir les curvatures adequades. Si no és així, la imatge proporcionada serà defectuosa o no s’enfocarà en el lloc degut.

Darrere de la lent fotogràfica està el diafragma, que és un dispositiu que regula la quantitat de llum que ha d’arribar a la pel•lícula. A diferència de la pel•lícula fotogràfica, la retina té una sensibilitat lluminosa molt reduïda (limitada només a l’espectre visible). A l’ull, el diafragma correspon a l’iris, que és una estructura muscular perforada en el seu centre (pupil•la), i és el responsable del control de la llum que incideix en la retina. Així, quan hi ha poca llum ambient, l’iris es dilata creant una pupil•la molt gran, mentre que si la llum és intensa l’iris es contrau tancant al màxim la pupil•la.

En l’ull, el procés d’enfocament també existeix encara que el mecanisme és diferent. Darrere de l’iris hi ha una estructura en forma de lent biconvexa, com una lupa, anomenada cristal•lí. Aquest cristal•lí també és transparent però, a diferència de la còrnia, és summament elàstic de manera que el seu poder refractiu és variable. En tota la seva perifèria el cristal•lí està subjecte a l’ull per unes fibres connectades a un múscul circular. Quan el cristal•lí està en repòs el sistema òptic de l’ull fa que l’ull estigui enfocat a l’infinit, és a dir, a la visió llunyana.

Quan l’objecte s’apropa, els raigs lluminosos que arriben a l’ull ja no són paral•lels sinó que, poc a poc, es fan cada vegada més divergents, de manera que l’ull ha de modificar la seva força en el múscul ciliar per poder enfocar a la retina.

En la càmera fotogràfica la imatge de l’objecte arriba a la pel•lícula on ocasiona canvis físics i químics en l’emulsió, que seran tractats després en el laboratori per fixar la imatge en el paper.

En l’ull, l’equivalent de la pel•lícula és la retina. La retina rep llavors la imatge focalitzada gràcies a les propietats òptiques de la còrnia i del cristal•lí, amb la intensitat lluminosa òptima determinada per l’iris. Aquesta imatge es “fixa” a la retina, ocasionant canvis físics i químics. La gran diferència és que aquesta imatge és transformada per la retina en impulsos químics i elèctrics que viatjaran posteriorment fins als centres visuals del cervell per fer que la imatge sigui “vista” per l’individu.

L’home no veu amb els ulls sinó a través dels ulls. L’ull és simplement la primera etapa d’un sistema summament complex. La visió és una funció del sistema nerviós central, és a dir és una funció cerebral. Per explicar aquest punt recorrerem a una nova comparació.

Els nervis òptics transporten, en forma codificada, tota la informació registrada a la retina als centres analitzadors del sistema nerviós al cervell perquè el subjecte pugui veure el que registren els seus ulls.

El sistema visual compta a més amb altres connexions dins del mateix sistema nerviós que amplien enormement les seves potencialitats, permetent l’individu interpretar la informació rebuda, connectant aquesta amb la informació d’altres sistemes sensorials, amb la memòria, etc. Les vies visuals són llavors els nervis que parteixen de l’ull portant la informació visual als centres cerebrals, i els centres visuals són aquells localitzats en l’escorça occipital del cervell i són els encarregats de descodificar la informació i traduir-la en una percepció visual que l’individu pugui interpretar.

En resum, podem dir que la visió és una funció complexa en la qual intervenen els òrgans receptors de les imatges (els ulls), un sistema que transporta la informació (les vies visuals o nervis òptics) i un centre d’anàlisi de la informació en el cervell. Aquest sistema no està aïllat sinó que compta amb múltiples connexions amb altres centres del sistema nerviós, permetent així que la visió formi part activa i important de l’activitat cerebral de l’home.

Novena setmana: Posant fil a l’ agulla.

Ho hem aconseguit! Ja tenim el guió i aviat començarem la gravació, sempre que un camí nou comença, si el recorres amb esforç sempre te la seva recompensa, en aquest projecte tots hem guanyat experiència i poc a poc ens anem coneixen.

Tot curtmetratge comença amb la creació d’ un guió, això no es feina fàcil, personalment el guió de la meva companya Silvia em va agrada molt, a tots ens va sembla magnífic, el nostre projecte comença a creixa i junts l’ estem forjant amb molta il·lusió, el primer curtmetratge que realitzem fet amb dedicació i cooperació.



“L’ aprenentatge és el camí de la saviesa.”

Seguirem sempre endavant!!!

Vuitena setmana: Una ment que desborda idees.

En la ment creativa contínuament neixen idees, malgrat això no sempre decidim posar-les en practica, dons be nosaltres tenim un repte important, a arribat l’ hora de fer el guio, cada un aportarà la seva visió personal i el nostre projecte serà realitat.

El camí de la esforç es la perseverança, sense ella deixaríem las coses a mig fer, el treball fet amb dedicació i alegria te una millor recompensa per nosaltres mateixos, la satisfacció de haver-lo realitzat.

Abans de acabar la sessió varem passar un curt sobre l’ atemptat del 11 de setembre del 2001 als Estats Units, un film realment impactant.

11'09"01(2002)


“Els que ens dediquem a la creació artística tenim el deure de reflexionar sobre el estat del mon en el que vivim i veure què podem aportar a través de nostre treball”.

Son paraules de Sean Penn, director de un dels 11 curts que componen 11’09”01 Onze de setembre, pel•lícula col•lectiva en la que cineastes tan diversos com Ken Loach, Amos Gitaï, Shoehi Imamura, Alejandro G. Iñárritu o Danis Tanovic retracten a la seva manera el moment coincident amb la col•lisió dels avions en el atemptat de las Torres Bessones del World Trade Center de Nova York. En aquest esplèndid curt es pot comprovar que inclús el horror està salpicat de poesia, i que en aquesta hi ha lloc per la amargura.

Especialment emocionant resulta trobar-se amb Ernest Borgnine, el inoblidable “Marty” i un dels millors, mes emblemàtics i mes recordats actors de repartiment del cinema de Hollywood en plena forma. Un curt absolutament recomanable.

Setena setmana: Segueix el teu cor.

Un dia qualsevol es pot convertir en un propòsit, cada persona en te de diferents però sempre per mes petit que sigui serà molt important, el realitzar-lo li posarà tot el ser cor i donarà peu a l’ esperança i sentir-se molt be en ell mateix i de poder fer realitat qualsevol propòsit.

Molts cops la societat de avui dia veu una persona en cadira de rodes pensa en “pobre de ell, així no deu poder gaudir de la vida, deu estar trist i desil•lusionat” com a minusvàlid la visió del mon canvia molt a partir del moment de patir un problema que et dona un reves molt dur, però malgrat tot no has de deixar els teus propòsits, amb esperança sempre els podràs realitzar, amb esforç i coratge ho aconseguiràs.

En aquest taller que junts participem cada un te una visió de la societat diferent, units tindrem una visió molt mes amplia i multitud de punts de vista que a traves del cinema podrem compartir.



“No val rendir-se mai dons mai saps que t’ espera, pot ser bo o dolent però forma part de la vida.”

Sisena setmana: L’ Aprenentatge es el camí del coneixement.

Aprendre Aprendre, dos conceptes que tenen molta importància, poc a poc anem creixen, el taller de minicinema esta sent una font que obre las portes a la creativitat i ens dona l’ oportunitat a tots de compartir coneixements, cada un te diferents visions del món cinematogràfic, experiències personals ens han forjat en el que som i ara junts podem compartir-les a traves del que ens agrada, el cinema.

El taller el formen part: David Ribot, David Albertí, Silvia Albertí, Kiko Gonzalez, Blas, Miriam Soria i Carles Roca, estem oberts a rebre mes companys que comparteixin la passió pel cinema i vulguin aprendre amb nosaltres.



“La vida es plena de experiències que ens fan créixer, cada un te formes diferents de afrontar-les però a traves del coneixement podem fer-nos costat i junts créixer.”

Cinquena setmana: La literatura vista per el cinema.

És ben sabut que el cinema, quan tot just feia els primers passos, va recórrer a la literatura com a font d'inspiració i pedrera temàtica. Aquesta influència directa té a veure amb aspectes com l'elecció de temes, de la intriga i de les tècniques literàries, així com la transformació de gèneres i de formes narratives.

El cinema ha influït en la literatura també i sobretot a través de la societat, dels usos i els costums, de la seva manera de sentir, recordar i somiar. El cinema és un gran creador d'estereotips, comportaments i fins i tot modalitats de la parla. L'escriptor, llavors, es recolza en aquestes circumstàncies, ja per economia semàntica o per una mena de maneig de complicitats i de codis amb el lector. No és molt radical afirmar que tot el que s'ha escrit des de l'aparició del cinematògraf és d'una altra manera, ja que el cinema ha permès a la literatura explorar camins nous, explicar d'una manera diferent, ja sigui mostrant o deixant a la imaginació de lector , perquè ara està més capacitat per entendre l'exclusió de certa informació i tot i així construir un missatge.

The Road (La Carretera) (2009)


Pel•lícula dramàtica de ciència ficció, dirigida por John Hillcoat, basada en la novel•la homònima de 2006 del autor Cormac McCarthy, relat apocalíptic sobre la decadència de la humanitat. El retrat del amor entre un pare y el seu fill, son dos animes en pena deambulant per un infern post-apocalíptic que sobreviuen perquè es tenen el un al altre, es donen suport y la força necessària per continuar un camí amb un destí incert, a pesar de tot.

No és país per a vells (2007)


Del mateix escriptor, una altra obra mestre, la pel•lícula la van realitzar els germans Coen. De nou una obra mestre que va guanyar molts premis, es un inquietant thriller adaptat i dirigit per Joel i Ethan Coen. el film, com la novel•la, parla de violència, temptació, supervivència, sacrifici, amor i esperança, rodada en el oest americà, amb l’ aparença de western per reflexionar sobre la cultura de la sang i el final de un mode de vida.

Blindness (2008)


Ensayo sobre la ceguera de José Saramago (premi nobel de filosofia) és potser una de les seves millor obres, portada al cine sota el nom de: "A ciegas” i dirigida per Fernando Mierelles. Film de gènere dramàtic i suspens amb connotacions al•legòriques de ciència ficció, que tracta sobre una epidèmia sobtada que causa la ceguera als habitants de una ciutat moderna y que resulta en el col•lapse de la societat.

El Padrino (1972)


Un obra clau de la literatura i el cinema negra:, el padrino de Mario Puzo (escriptor) i Francis Ford Coppola (director). Extraordinària pel•lícula sobre el mon de la màfia, basada en el llibre homònim de Mario Puzo, el qual se encarrega de escriure el guió juntament al propi Francis Ford Coppola. La dinastia Corleone es on se assenta aquest cruent mon criminal i de las seves conflictives derivacions internes i externes, involucrant de poder, corrupció i violència als seus propis membres i al context sòcio-polític de les seves maniobres delictives.

El curioso caso de Benjamin Button (2008)


Bonic conte humà que sintetitza el perquè de la vida d'una forma màgica, l'obra literària de Francis Scott Fitzgerald i elaborada per el fantàstic director David Fincher, que ha fet moltes pel•lícules basades amb llibres, com: el Club de la Lluita o Zodiac.

A més hem consultat aquesta web, on ens hem adonat de la quantitat de pel•lícules que es basen en llibres, ja sigui de forma literal o semblant.

http://listas.20minutos.es/lista/peliculas-basadas-en-libros-46587/

Lenguas de gato (2006)


Per acabar, hem vist el curt: lenguas de gato, que ens fa reflexionar sobre la vellesa, ens planteja una situació difícil d'entendre i acceptar però real. Resulta increïble com un fill pot fer això en el seu pare, sense las ensenyances dels nostres pares sobre la vida no seriem el que som, en las tribus indígenes es respecten sempre els ancians i els cuiden, s’ hauria de començar a aprendre de aquestes cultures.

Quarta setmana: La realitat des del cinema.

Quan la imaginació dels escriptors no convenç els cineastes, que millor que fixar-se en la realitat, la vida es una font inesgotable de histories, el cinema parla de la realitat, com la pot plasmar de diferents formes segons els generes que vol tractar. A més, segons els directors la forma de fer-ho pot ser molt diferents, passant del realisme simbòlic fins el pur realisme directe.

Apocalipsy Now (1979)


"Realisme simbólic" és un pel•lícula de Francis Ford Coppola, el manifest de una ètica de la guerra. Aquesta ètica consisteix per Coppola en desmantellar las mentires que perpetua la guerra justificant qualsevol barbaritat. No ho va ser en el seu moment. Lluny de mostrar al "heroi americà" exposa la caiguda de aquest ideal, els seus costats dèbils, la pobresa, las hipocresies, la misèria. Un nou muntatge de la pel•lícula va sortir el 2001, Apocalypse Now Redux.

Gato negro, Gato blanco (1998)


"Realisme cultural" Film dirigit per Emir Kusturika, visca l'alegria, visca els somriures, les cares plenes de llum i tots els colors de la terra desbordant-nos els sentits. en un viatge al cor de la vida, transportats pels colors, la llum i el ritme, un retrat de tres generacions de gitanos iugoslaus.

Sweet sixteen (2002)


"Realisme social" pel•lícula de Ken Loach, crònica de la maduresa d’ un adolescent escocès, pot ser un dels millors treballs del cineasta britànic, el seu terreny habitual sol ser el de la classe obrera anglosaxona, ambientat en las depriments localitats de Greenock y Port Glasgow.

Lunes al sol (2002)


"Realisme social del propi territori" Film espanyol dirigit per Fernando León de Aranoa. La pel•lícula té la seva inspiració en Vigo, concretament als anys posteriors de l'inici de la reconversió industrial on hi va haver empreses que van acomiadar a quantitats de treballadors.

Bowling for Colombine(2002)


"Pur realisme" Documental del director Michael Moore, es una crítica de la societat americana, i intenta respondre a aquesta pregunta: «Per què el nombre d'homicidis per arma de foc és proporcionalment més alt als Estats Units que en altres països?. El títol fa referència a la massacre de l’institut Columbine el 1999.

La isla de las flores(1989)


"Realisme mundial" Pel•lícula dirigida per Jorge Furtado, una de las crítiques sàtires mes enginyoses, cruentes i brillants al actual mode de vida, no nomes de Brasil, sino de tot el planeta: el capitalisme.